congoReproducció d’un article de Josep Mª Royo, investigador de l’Escola de Cultura de Pau, en el qual reflexiona sobre la visibilitat mediàtica que ha adquirit la guerra que travessa la RD del Congo…

 

Aquests últims mesos la guerra que travessa la RD del Congo ha adquirit un major protagonisme i visibilitat mediàtica a causa de l’ofensiva del ja omnipresent general Laurent Nkunda i la seva actual captura per part de Rwanda. No obstant això, aquest conflicte dista dels dualismes maniqueus i reduccionistes, reflectits per Mario Vargas Llosa a El País Semanal el passat 11 de gener, que se’ns presenten amanits de desastre humanitari provocat per violències tribals o inmisericordes multinacionals expoliadores.

El complex conflicte que pateix la RD del Congo acumula una sèrie de greuges històrics entre les poblacions autòctones i les poblacions veïnes de Rwanda i Burundi, hutus i tutsis, arribades a la regió oriental del país amb la potència colonial, Bèlgica, com a mà d’obra barata.

Aquestes poblacions desplaçades a partir dels anys cinquanta, a més de les que van fugir de les onades de violència etnopolítica que van assotar Burundi i Rwanda des de llavors, van rebre per part del llavors mariscal Mobutu un tracte marginalitzador.

la RD del Congo, el “pati particular de Mobutu”

Aquest va convertir el país en el seu pati particular, caracteritzat per la impunitat davant de les greus violacions dels drets humans que es van cometre, l’expoliació dels recursos naturals, algunes rebel·lions i brots de violència sufocats amb gran duresa (Katanga, l’antiga Shaba), corrupció, clientelisme i tutela occidental, principalment francesa, encara que també dels Estats Units.

I així des de 1965 fins als anys noranta. Moment en el qual, malgrat els intents del mariscal de donar una imatge de democràcia al seu país, va sorgir una rebel·lió liderada per Laurent Desiré Kabila que es va recolzar en Rwanda i Uganda i les comunitats tutsis marginades de l’est, entre les quals va despuntar com lloctinent Laurent Nkunda, i que entre el 1996 i el 1997 van derrotar Mobutu.

Aquest suport rwandés i ugandés a Kabila es deu, entre altres factors, a les prebendes en concepte de recursos naturals, però principalment al fet que diverses insurreccions rwandeses i ugandeses, principalment els antics genocides de Rwanda de 1994, van trobar refugi en els braços de Mobutu, justament en la zona oriental de la RD del Congo, des d’on van anar llançant esporàdics atacs a Rwanda. Així, ambdós països desitjaven penetrar a l’est de la RD del Congo per eliminar les seves respectives rebel·lions.

Guerra amb Rwanda

La Rwanda del president Paul Kagame, que va aconseguir derrotar amb sang i foc el règim genocida, no es va frenar a les fronteres congoleses, i va voler continuar influint a la RD del Congo per acabar amb els responsables del genocidi, les ex Forces Armades rwandeses (ex FAR) i les milícies Interahamwe, fugides de Rwanda amb l’ajuda francesa (Operació Turquesa) al costat de centenars de milers de persones cap a la veïna RD del Congo.

S’han produït centenars de milers de violacions de dones al país per part de tots els actors implicats en el conflicte

Després de la fi de la guerra congolesa entre el 1996 i el 1997, Kabila va tallar els vincles amb Rwanda i Uganda, països que van decidir organitzar l’estiu de 1998 una nova insurrecció teledirigida des de Kampala i Kigali, juntament amb les seves pròpies tropes, a més de les de Burundi. Altres països de la regió, Zimbabwe, Angola i Namíbia, i en menor mesura el Txad i Sudan, van protegir Kabila per contrarestar aquests països i els grups armats i participar en una expoliació anomenada primera guerra mundial africana, en la qual van morir uns cinc milions de persones, a raó d’unes mil persones al dia segons les Nacions Unides.

La violència sexual com arma de guerra

A més, s’han produït centenars de milers de violacions i abusos sexuals de dones al país per part de tots els actors implicats en el conflicte, convertint la utilització de la violència sexual com a arma de guerra. Però aquesta qüestió no només succeeïx a la RD del Congo, tal com sembla descobrir Vargas Llosa, sinó que és comú a molts altres contextos en conflicte o que recentment ho han patit, com l’Afganistan, Burundi, el Txad, Txetxènia, Colòmbia, la Costa d’Ivori, Libèria, Myanmar, el Perú, Rwanda, Sierra Leone, el Sudan, Uganda o els civilitzats Balcans, sense anar més lluny.

Les Nacions Unides van revelar l’abril de 2001, en l’apogeu de la guerra, quins països i empreses, per activa i per passiva, havien permès, col·laborat o fins i tot s’havien beneficiat de l’expoliació dels recursos naturals de la RD del Congo (diamants, or, fustes, urani, i el famós coltan) sense que ningú assumís responsabilitats.

En paral·lel, la comunitat internacional va encoratjar un procés de pau nacional i regional que va culminar amb la retirada formal de les tropes estrangeres entre el 2002 i el 2003, la formació d’un Govern de transició en el qual van participar la majoria de grups armats i que va culminar amb la celebració el 2006 d’unes eleccions en les quals es van legitimar les xarxes clientelistes de Joseph Kabila, continuador de l’obra que va iniciar el seu pare el 1996. Quant a la missió de Nacions Unides present al país, la MONUC, els 17.000 cascos blaus que la componen són insuficients per dur a terme el seu mandat de protegir la població civil amenaçada per la violència. A més, el seu paper s’ha vist enfosquit per episodis d’abusos sexuals i de tràfic d’armes per part d’alguns dels seus membres.

Inseguretat i violència

La població civil ha viscut aliena a la negociació política i al repartiment de poder, atès que la inseguretat i la violència han persistit a l’est del país, la crisi humanitària és endèmica a la zona i més d’un milió de persones segueixen desplaçades per la violència, a més de la proliferació de milícies i actors armats, de la continuació de la situació d’expoliació i els greuges que pateixen les comunitats de les províncies orientals d’Ituri, Kivu Nord i Kivu Sud.

I també les poblacions tutsis congoleses, que veuen com les seves cabanyes ramaderes segueixen sent delmades per finançar el tràfic d’armes, i com els antics genocides hutus segueixen gaudint del suport governamental, el qual alimenta la política intervencionista rwandesa i els seus aliats locals al país. S’ha de destacar com enmig d’aquesta situació, la població ha buscat i creat mecanismes d’adaptació, com part dels seus líders (fins i tot els amics d’armes de Nkunda, a l’antic RCD-Goma) s’han acomodat en les institucions a nivell estatal i provincial, i com s’han reconstruït (si en algun moment es van interrompre) els mecanismes d’extorsió i explotació esclavista a la zona, perquè la gestió dels recursos segueix sent tan transparent com en temps de Mobutu.

L’incompliment dels acords per salvar el procés de pau ha contribuït a recrudir el conflicte

Els esforços econòmics per aixecar unes noves Forces Armades i procedir al desarmament de les milícies han estat infructuosos, per la qual cosa els diferents acords per salvar el procés (Conferència Internacional per als Grans Llacs, acord de Nairobi entre la RD del Congo i Rwanda, acords de Goma entre les diferents milícies de l’est del país) s’han mostrat insuficients, i fet i fet, el seu incompliment ha contribuït a recrudir el conflicte.

Violacions de l’alto el foc de 2008

Per aquest motiu les violacions de l’alto el foc signat a Goma a principis de 2008 han passat de ser l’excepció durant l’any a ser la regla. A finals d’agost, Laurent Nkunda torna a abanderar la protecció de la seva comunitat i llança un atac a gran escala des del nord de la província de Kivu Nord, provocant l’actual situació. La major o menor presència de Rwanda, encara que important, no pot ocultar la irresponsabilitat i la connivència del Govern congolès amb la situació i el paper que desenvolupa la comunitat internacional: greuges acumulats sense resposta política, injustícia social, impunitat, corrupció, la qüestió de les Forces Democràtiques d’Alliberament de Rwanda (causants del genocidi de 1994, a les quals ara Rwanda podria perseguir en territori congolès amb el permís del Govern de la RD del Congo, a canvi del lliurament del capitost rebel tutsi Nkunda), la ingerència d’aquest país en els assumptes congolesos, una reforma real dels cossos de seguretat, l’expoliació de recursos (que posteriorment consumim a Occident) i el paper que juga la geopolítica dels EUA i de la Xina en la seva competència pels recursos del continent i les seves àrees d’influència, són algunes de les claus que segueixen sense resposta. Però al contrari del que afirma Vargas Llosa en el seu article, els mals del Congo, que en realitat ho són de tota la humanitat, sí tenen remei .

(*)Josep Mª Royo Aspa és investigador de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB

Anuncios