elperiodico_19eDes del gener de 2008, 11 veïns pakistanesos romanen empresonats per la paranoia terrorista que es va desfermar a Barcelona arran d’uns rumors que parlaven d’un hipotètic pla per dur a terme un gran atemptat al metro de la ciutat. Avui, un any i mig després, no hi ha una sola prova que justifiqui la implicació dels acusats en la ja més que dubtosa amenaça amb la que molts mitjans de comunicació van voler equiparar penosament el 19 de gener de l’any passat amb els tràgics -i foscos- successos ocorreguts a Nova York (11-S), Madrid (11-M) i Londres (7-J) en el seu dia. Tot plegat, un lamentable exercici d’alarmisme, manipulació i desconfiança que, un cop més, s’ha vist traduït en un gran sentiment d’impotència i vergonya per part dels ciutadans que encara conserven dos dits de seny i es resisteixen a creure’s tot allò que els poders fàctics volen que s’empassin.

Reportatge 30 minuts · Presentació llibre ‘Rastros de Dixan’ · Capítulo íntegro del libro

Més informació al nº112 de la revista “Carrer”:

Els ’11 del Raval’ segueixen empresonats sense proves

Molts encara s’ho creuen, malauradament: que el fantasma d’Al-Qaeda va arribar a planejar pel Raval el gener de 2008. I que un atemptat al metro de Barcelona era quasi imminent. Per als qui encara creguin que això era així, tal vegada fruit d’aquella portada de El Periódico amb un gegantí 19-G que ens equiparava preventivament amb els tràgics atemptats de Nova York, Madrid i Londres, només tres dades i quatre apunts. Una, que al sumari judicial s’ha esvaït tota prova: no hi ha res de res. L’enquistada mania de detenir primer i investigar després ha deixat l’aparell estatal en el buit del desert: sense cap prova que acrediti res i amb un únic i polèmic confident policial pel mig. Dues, que els comandaments policials d’aquella operació (alts càrrecs del CNI) van ser destituïts mesos després. Tres, que la propia Scotland Yard va treure tota validesa a aquelles informacions després de tenir un sever incident diplomàtic amb Pakistan. La detenció a l’aeroport de Gatwick (Londres) dels suposats ‘sis suïcides’ del Raval anunciats per Saura i Rubalcaba va acabar en ridícul internacional. Els sis detinguts eren homes de Musharraf, fet que va dur The Guardian a titular a tota página ‘El grup terrorista que va resultar que eren homes del president’ (The Guardian, febrer de 2008).

Els comandaments policials responsables

d’aquella operació (alts càrrecs del CNI)

van ser destituïts mesos després

Dels tres apunts passem a les quatre dades sintètiques de com construïm enemics i atiem la islamofòbia, aquell odi que menysprea allò que no coneix, que diria Machado. 350 detinguts per gihadisme en els darrers cinc anys a una Catalunya on, per ara, no hi ha hagut ni un sol episodi de violència fonamentalista. Mesquites cremades, en canvi, sí. La dada no és pas lleugera. Dels detinguts, el 46% està en llibertat sense càrrecs, molts després de passar dos anys empresonats preventivament. Dels 115 processats només tenen condemna, avui, 9 i no pas per terrorismo sinó per altre tipus de delicte com falsificació de documents.

Petit Guantànamo al Raval? Segurament. Allà on la lògica securitària ha embogit i es cruspeix l’inventor. Mirin l’anècdota si no: el darrer cop contra ‘Al-Qaeda’ al Raval d’aquest passat gener. Allò que al matí era gihadisme radical al capvespre va acabar reduint-se a un frau fiscal d’evasió d’impostos a Hisenda, on estava implicat un

membre de l’executiva del PSC de Ciutat Vella d’origen pakistanès. Fins i tot, Assumpta Escarp va comparèixer per evitar que s’atiessin les pors infundades. Potser havien tocat un dels seus.

A Catalunya encara no hi ha hagut cap

episodi de violencia fonamentalista:

mesquites cremades, sí

La crònica negra del Raval parla fa 16 mesos de detencions sense proves, d’empresonaments llunyans, de famílies en el llindar de la sempre sinistra raó d’Estat. Sota les bases de pànics inoculats institucionalment, que cohesionen la xenofòbia front a “l’altre estranger” a través de mirades atàviques i sospites permanents retroalimentades en mil perills, entrem en la perillosa deriva esllavissant de sacrificar tota llibertat en l’altar del paradís de la sagrada seguretat promesa. Fins i tot Saura ho va etzibar: “Millor per excés que per defecte”. Avancem retrocedint? Com es deconstrueix l’arquitectura de la por i la difusió de la cultura de l’odi?

Temps de condensació, en la pendent de la fragilitat de tot plegat. L’abisme de la por que alimenta el forat negre on sucumbeixen drets, llibertats i convivències. A Vida urbana i identitat cultural, Richard Sennet sosté que el fracàs civilitzador de la ciutat com a espai habitable ha fet implosionar “la identitat purificada” per eludir experiències urbanes que poden ser temibles, desconcertants o doloroses. Ciutat-inquisició. Sennet apuntala que l’excés d’ordre i seguretat que amenaça la nostra societat corre el risc, senzillament, d’acabar amb ella. Des del gener de 2008, com a mínim, està acabant amb la vida en llibertat de 11 veïns del Raval. Encara empresonats. Sense proves. No a Guantànamo. Al Raval. L’embogida i bushiana lògica antiterrorista fent estralls a casa nostra.

David Fernández (Periodista i membre de l’Ateneu La Torna)

————————————————————-

De qui ens hem de protegir?

A través de les detencions dels 11 ciutadans pakistanesos i indis, s’estigmatitza tota una comunitat i s’abonen les pors que després trobarem cristal·litzades a diferents nivells. Jordi Moreres planteja com l’11 de març de Madrid suposa un canvi de paradigma de la idea del diferencialisme “no ens entenem”, a la de l’amenaça “ens hem de protegir”. Aquesta percepció de perill fa que la retallada de les llibertats aparegui com un “mal menor” per protegir-nos, no se sap ben bé de què. La ciutat s’ha convertit en un espai per a pors cada cop menys concretes, més difuses, més fantasiejades: la por a la petita delinqüència, la por a un hipotètic atac, unes pors que la psicoanalista Yolanda Gampel anomena, “allò sinistre interminable”, una situació en què es viu un “pressentiment permanent a l’entorn de l’espai urbà com a zona zero potencial”. Gampel fa servir també la metàfora de la radioactivitat per remarcar els efectes destructius i al mateix temps insidiosos que aquest clima de pors tenen sobre el psiquisme del conjunt de les persones.

No és doncs estrany que davant l’etiqueta de “terrorista”, un sector ampli de la ciutadania se senti incapaç de mostrar solidaritat amb les persones afectades. D’altra banda els mitjans alimenten una idea d’alteritat, no només a través dels discursos criminalitzadors, sinó també des de la pròpia posada en escena de les detencions. Si comparem les imatges que ofereix la televisió quan es tracta per exemple de la detenció de presumptes col·laboradors d’ETA al País Basc o en els casos de la detenció de presumptes components de cèl·lules islamistes al Raval, podrem observar trets comuns, persones emmanillades, obligades a caminar inclinades cap endavant, empeses cap als cotxes policials, les caixes de cartró molt grans (…i sovint també molt buides de proves reals). Però també hi ha trets diferents, en el primer cas no es fotografia l’interior de l’habitatge o persones gravades a mig vestir, cosa que en canvi va passar, com a mínim a les darreres detencions del Raval. En aquests cas, l’escenificació és més similar a la que es produeix quan es du a terme un incautament de drogues, o d’altres materials associats a la delinqüència comú.

A través de les detencions dels 11 ciutadans

pakistanesos i indis al Raval, s’estigmatiza tota una

comunitat i s’abonen les pors que després trobarem

cristal·litzades a diferents nivells; la ciutadania se sent

incapaç de mostrar solidaritat

Barris com el Raval han viscut, i sovint han patit, profundes transformacions. Aquestes han estat fruit de les intervencions urbanístiques, de la nova immigració i de l’explosió turística en proporcions difícils de determinar. Però el que és ben cert és que s’han trencat xarxes socials i sovint xarxes generacionals de suport, deixant els veïns i veïnes més grans i els més vulnerables sense referents comunitaris que actuïn com a coixí. Tot i així, la castigada población del Raval ha reaccionat amb incredulitat i un cert cinisme davant l’actuació policial. Al mateix temps, uns sectors de classe mitjana van aterrar al Raval atrets per les transformacions de la Barcelona guapa (guapa també, en el sentit fatxenda que se li dóna al terme a Nàpols!) Uns sectors que voldrien la ciutat asèptica i “segura” que ha acabat per constituir una utopia burgesa cada cop més llunyana. Ja que la gran paradoxa de les polítiques securitàries és que generen violència, violència invisibilitzada contra les i els més pobres i violencia explícita d’accions més o menys conscients i finalistes.

Arriben veus preocupades del teixit veïnal de Ciutat Vella a l’entorn del creixement d’actituds intolerants. Un clima que darrerament es percep fins i tot a les audiències públiques del districte. Ens caldrà assumir que la minva de drets d’un col·lectiu representa la minva d’un patrimoni comú i que, tal com planteja el famós poema atribuït a Brecht, mai no sabem quan trucaran a la porta i será per a nosaltres.

Eva Fernàndez (Presidenta de la Favb)

Anuncios