Acaba de sortir publicat el número 119 de la revista “Carrer”, amb diversos articles sobre el moviment 15-M i AcampadaBCN.

El prop d’un mes que ha durat el gruix de l’acampada popular a la Plaça Catalunya ha donat molt de sí. El que en un principi semblava poc més que un fet anecdòtic es va anar convertint en un autèntic fenomen aglutinador del descontent ciutadà davant de la gran opressió que ja fa massa temps ve exercint l’actual sistema polític i econòmic. El moviment dels indignats barcelonins ha aconseguit mobilitzar a milers de persones de totes les edats i condicions que aquests dies s’han tret la son de les orelles en nom de la justícia, els drets i les llibertats; en definitiva, per reclamar a crits una democràcia molt més digne, real i efectiva. A continuació, hem recollit el testimoni representatiu d’alguns participants que, tot i tenir perfils ben diferents, coincideixen plenament a l’hora d’assenyalar la necessitat de fer realitat un canvi que ja no pot esperar més.

Segueix llegint l’article “Milers de veus en un sol crit”:

 

El Tomàs Ribas (51 anys) és una de les cares més amables d’entre els milers de ciutadans que s’estan veient afectats per les retallades socials. Tot i ser funcionari de la Generalitat i haver perdut un 5% del seu sou, en cap moment se li ha passat pel cap queixar-se com altres companys, sensibilitzat com està amb la resta de gent que sí que està patint de debò la tisorada del Govern de Mas. En Tomàs, que ha freqüentat l’acampada de Plaça Catalunya des del primer dia, engrescat per “l’ambient fantàstic” i el desig d’aportar el seu granet de sorra, destaca que els diners estan més mal repartits que mai i té molt clar com s’haurien d’aplicar les retallades: “S’hauria de començar a retallar molt més per dalt. És inadmissible que hi hagi gent que guanya 6.000 euros al mes mentre d’altres amb prou feines poden menjar… Només entendria les retallades si servissin realment per lluitar contra l’atur i les desigualtats”.

Un altre que ho ha viscut des del principi és l’Antonio Ruiz, un jove de 27 anys que, després de cinc anys al servei de neteja municipal, ja fa temps que va perdre la feina per una reducció de personal feta “sense gaires miraments”. Actualment, amb l’atur esgotat i sense que arribin noves oportunitats, se sent totalment desemparat, sobretot pel cop emocional que li ha suposat no poder pagar ni un lloguer -viu a una casa okupa a Argentona-. Coneix a molts companys que, en una situació de desesperació similar, han acabat caient en les drogues. Ell mateix es va arribar a plantejar fins i tot fer un disbarat, fins que va decidir substituir el lament per la força de la indignació: “El sistema ens ha estat enganyant durant massa temps i ara, per fi, la gent ha dit prou. Això m’ha retornat la motivació… Tinc més ganes que mai de lluitar pel que m’han pres”.

A la Montse Vergés no li importa gens que molts amics la titllin d’ingènua. A aquesta professora de català i mare divorciada de 39 anys li pot molt més la il·lusió que l’ha impulsat a combinar-s’ho de la millor manera per poder integrar la feina i l’atenció dels seus fills petits amb l’activitat a la plaça. De fet, aquesta s’ha arribat a convertir en la seva segona casa; hi ha estat anant sempre que ha pogut, implicant-se en les comissions d’educació i gènere, participant a les assemblees, i fins i tot, resistint les càrregues dels Mossos. Tot per ser coherent amb la següent reflexió: “El suport moral de la població és important, però ara més que mai també és molt necessària la implicació directa de tothom, de la manera que sigui”. La Montse també considera que aquest no serà un fenomen puntual ni exclusiu dels joves: “Avui en dia, els okupes ja són famílies senceres sense feina que no tenen a on anar…”. La seva gran esperança es reforça quan veu els seus petits adonar-se de tot sense necessitat d’haver-los de convèncer de res; el primer dia ells solets ja li van dir: “Hem anat a protestar perquè el món està fet una caca, mama…”.

L’Anna Rafanell (22 anys), al començament, només passejava i observava, però mica en mica es va anar implicant cada cop més, sorpresa i esperonada per la dimensió que anava prenent el moviment: “És molt emocionant formar part d’una reacció amb la qual sempre havia somniat. La capacitat de mobilització la portem tots a dins, només calia un petit esforç…”. L’Anna, que amb els dies va decidir posar els seus coneixements en teràpies naturals al servei de l’organització, admet que potser hi ha coses que no s’han fet de la millor manera, però sí amb la millor de les intencions: “No estem educats per això i hem d’anar aprenent sobre la marxa…”. De l’experiència viscuda destaca, per damunt de tot, “el clima de respecte i la capacitat de col·laboració entre tothom”. I respecte al futur immediat, creu molt necessari definir unes bases ben clares i concretes i que l’impuls no deixi d’estendre’s per barris i pobles.

Per acabar-ho d’arrodonir, no podia faltar la veu de l’experiència personificada en la figura del Paco, un jubilat de 68 anys que resideix a prop de Plaça Catalunya i que aquests dies no ha deixat d’acostar-s’hi per col·laborar en el que fes falta. El Paco va viure el Maig del 68 a París i ara assegura haver retrobat un aire de llibertat similar al que va respirar aleshores. Li agrada molt la maduresa que està demostrant el moviment, la seva horitzontalitat i l’absència de líders: “Ara el protagonista és el poble”. També creu que és molt important, per anar fent més pinya, que la gent que no està acostumada a aquests tipus d’expressions pugui aproximar-s’hi amb un esperit obert: “He vist gent escandalitzar-se per l’estètica de certs acampats, quan en realitat un banquer es molt més perillós”. El Paco, convençut com està que això ja no s’aturarà fins que un canvi significatiu acabi amb tanta opressió, s’alegra molt de veure com els joves han despertat i abans de marxar els hi envia un consell: “Mantingueu aquest esperit i els ulls ben oberts. Esteu en el bon camí… No us deixeu enredar”.

Desperts, il·lusionats, i sobretot… molts indignats.

 

Text Daniel Gomis · Foto Anna Carlota

 

 Més info: Carrer 119

 Info relacionada:

“Unas 120 asambleas locales y de barrio autónomas descentralizan y extienden el 15-M en Catalunya”

“¿Cómo puedes colaborar con las marchas populares indignadas del 23-J?”

“La emergencia del movimiento es en sí mismo un motivo para la esperanza”

“Los expertos ven viable muchas propuestas económicas del 15-M”

Blog Marcha popular indignada

Más artículos sobre el 15-M en Altermon

 

Anuncios