A continuació, un dels articles inclosos en la nova edició de la revista Kalma, publicació digital i trimestral sobre ioga, salut i creixement personal. En el següent enllaç es pot accedir a la resta de continguts 

Potser unir aquestes dues paraules sobti una miqueta, tanmateix l’enfocament que volem donar a l’article és molt senzill. Ioga és unió i integració, és també aprendre a diferenciar el pensament del sentiment, practicant ioga ens adonem que la ment és un dels aspectes essencials de la persona, però en igualtat de condicions a la de sentir, que té com a requisit la consciència del cos. Integrar aquesta diferència és primordial per comprendre la significació de la paraula amor. Un concepte que a tots ens sona una miqueta, si més no perquè ens en parlen en les novel·les, en el cinema, en la poesia, perquè algunes vegades diem “t’estimo”, d’altres pensem que ens estimen o que estimem, però alguna vegada hem fet atenció a la paraula i al que significa?

El ioga és una via a través de la qual la persona integra la seva capacitat de pensar i la de sentir per tal de fer de la seva vida un procés dinàmic en el que cada acció és un reflex d’aquesta harmonia, i l’amor n’és el vincle essencial…

Segueix llegint:

On és l’amor?

Per a començar-ne a parlar ens plantejarem dues preguntes: quina va ser la darrera vegada que varem pensar que estimàvem? I la darrera que varem sentir que estimàvem? Si la resposta és la mateixa és que encara hem d’endinsar-nos més en l’amor per arribar a entendre’n la seva significació. Les persones tenim tres grans capacitats: la de pensar, la de sentir i la d’actuar, cadascuna d’elles té un àmbit que li és propi. De pensar tots en sabem perquè és el lloc on estem acostumats a viure, en el pensament, ara mateix estem pensant mentre llegim això que s’escriu, o no? D’actuar també encara que no siguem conscients del nostre cos, ell fa i ens podem adonar, per exemple, de que estem teclejant davant de l’ordinador amb l’objectiu d’escriure alguna cosa, com ara aquest article. Però, i el sentir? Ens adonem del que sentim, teclejant davant de l’ordinador o davant de cada cosa que fem o pensem? Si ens preguntessin què estem pensant o què estem fent (llegir l’article és evident) la resposta podria ser força concreta, però si ens preguntessin què estem sentint potser no ho seria tant. Davant d’aquesta pregunta, una resposta corrent seria dir “normal”, què vol dir “normal”? Qualsevol resposta no concreta a una pregunta tan concreta implica una distorsió en la nostra percepció del sentir. Podem posar nom als nostres sentiments i a les nostres emocions? Som conscients que ressonen en el cos i no dins del cap? Podem diferenciar entre pensament i sentiment? Les respostes que donem a aquestes preguntes ens donaran la mesura de la nostra consciència de l’amor i com el vivim.

Normalitzar el sentiment és no donar-li paraules, perquè no li podem donar paraules si no ens quedem quiets i el sentim. Per a sentir cal una ment quieta, que no pensi, que dirigeixi tota la seva energia al cor, que s’ubica per dessota el cap, a la zona pectoral del cos. Les paraules les hi posarem després. L’amor, primer el sentim però es fa realitat viscuda quan el donem a l’altre. I això probablement ho hem fet tots alguna vegada de manera potser poc conscient, fer-ho plenament conscient ens donarà la veritable significació de la paraula amor.

Cultivar-lo

L’amor representa la gran vàlua que tots portem dins però també el que desesperadament busquem fora. Potser la paraula “desesperadament” ens ressoni massa forta a l’orella, però no ho és tant si mirem amb deteniment els nostres conflictes, si deixem que ressoni el que sentim quan hi estem immersos. I si hi posem predisposició i sinceritat, ens adonarem que darrera l’atenció i el reconeixement que busquem hi ha també una recerca d’amor, que se’ns estimi pel que som i sense condicions. Hem après a ser estimats amb la condició de comportar-nos de tal manera, i estimem igualment, amb condicions. I, no obstant això, busquem l’amor incondicional. Però aquesta és una recerca mental, perquè també mentals són les condicions que hem posat a l’amor. De nens l’hem expressat lliurement sense esperar resposta, és l’amor espontani del nen petit que no és conscient d’aquesta incondicionalitat. La nostra tasca d’adults és retornar-hi fent conscient tot allò que ens n’ha distanciat, que és una ment massa plena i molt poca atenció al cor. Del cor, n’hem de tenir cura, l’amor l’hem de cultivar. En canvi, sembla que esperem que ens vingui de fora i el tractem com si fos una loteria, sense adonar-nos que tenim l’amor que sentim i que donem. Per molt que ens estimin, és el que ressona dins nostre el que sentim.

Amor no és enamorament, l’enamorament és fàcil perquè exalta els sentits i confonem sovint una paraula amb l’altra. Amor, estimar, demana dedicació per esbrinar-ne la seva veritable significació. Estimar tots ho fem en alguns moments, però viure en l’amor suposa haver-nos adonat que és un estat natural des del qual podem viure en igualtat de condicions la ment i el cor, amb la qual cosa els nostres actes estaran sempre d’acord amb el que pensem i sentim. A tots ens pot ressonar aquesta sensació, és quan davant d’un dubte prenem una decisió que ens fa sentir bé: hem pres la decisió correcta encara que no del tot conscients del nostre sentir; fer-lo conscient ens ajudarà a estimar perquè ens connectarà amb el nostre interior.

Revista Kalma

 

Més informació:

Kalma núm. 0

Kalma núm. 1

Kalma núm. 2

 

 

Anuncios