“El deute es paga o es paga”. Ens ho han gravat a sang i foc. Una d’aquestes màximes que a força de ser repetides una i altra vegada es converteixen en veritats absolutes. Però, ¿és això cert? I si el deute hipoteca el nostre futur? I si el deute no l’hem contret nosaltres? Aleshores, per què cal pagar-lo?

El 29 de setembre el ministre d’hisenda Cristóbal Montoro presentava el projecte de llei dels pressupostos generals de l’Estat. Tot, o gairebé tot, baixa. La sanitat encapçala la llista, amb un 22,6% de retallades, educació, perd un 17,4%. Ens volen malalts i analfabets. També disminueixen les prestacions per desocupació, els fons destinats a les polítiques d’igualtat, les subvencions a la cultura, la cooperació al desenvolupament. I què puja? Els interessos del deute.

El deute públic arribarà el 2013 el 90,5% del PIB, quan el 2012 va tancar en un 70,2%. Els nivells més alts en un segle. Per què? El rescat de la banca, la resposta. Les aventures i excessos del sistema bancari ens han sortit cars. Es socialitzen les pèrdues, mentre que els beneficis continuen sent privats. Se’ns retalla en sanitat, educació, ajuts públics…, mentre s’inverteix a salvar, precisament, a aquells que ens han conduït a l’actual situació de fallida.

Segueix llegint l’article d’Esther Vivas (Canal Solidari) -versió en castellà-

Més informació:

Del 8 al 15 d’octubre. Una setmana de lluita contra el deute -en castellà-

“13-O Global Noise”

Info relacionada:

“El MEDE: la consolidación del golpe de estado financiero de la UE”

“Rebelión en Europa contra el neoliberalismo”

Salvados: “Respondemos con impuestos a las deudas de los bancos”

 

Anuncios